
Reconec, des d'aquí, que em fascinen les reaccions dels partits polítics després d'unes eleccions (i més si són les espanyoles). Quan et penses que s'ha acabat tot, t'equivoques: ara arriba la catarsi. Ara arriba el moment de les valoracions, dels resultats apresos de memòria i de les frases-tipus de cada any ("no hem assolit l'objectiu de...", "hem revalidat el nombre de vots a...", "estem satisfets d'uns resultats que...", etc.). Ara arriba el moment de riure o plorar, de mostrar indiferència o ignorància, de pactar o no pactar un govern que pressumirà de fer feina "per i per a la gent". La campanya electoral s'ha acabat, però ara arriba la post-campanya (que, sota el meu parer, és bastant més entretinguda).
Em fascina veure com partits que ja podien intuir durant la pre-campanya i la campanya electoral que no assolirien cap dels seus objectius ploren i justifiquen les seves mancances. Com reconeixen que s'han equivocat i que han fet el ridícul. Com, de retruc, cerquen motius externs a la seva derrota i intenten, sense gaire èxit entre la població amb un poc de coneixement, traslladar les culpes a altres partits. Em fascina. De veres que sí.
Em fascina veure com els partits "guanyadors" es tiren flors com si no tenguessin padrina. Com segueixen prometent coses que saben que no podran cumplir. Com tenen bona cara durant un mes.
Totes aquestes coses em fascinen perquè si mir al meu redol la vida segueix igual que fa quatre dies i que la campanya electoral i les eleccions en si han estat una anècdota més. Al meu redol Espanya queda enfora i els problemes que teníem la setmana passada els seguim tenint avui.
I després ens demanin que els votem. Té gràcia.
" (...) No us recorda la indiferència dels nostres partits polítics quan 3.000 persones els demanen que actuin per aconseguir la plena normalització a les escoles? No ens hem mogut, d'ençà de l'any 76? La transició espanyola té com a característica que, a canvi de poder votar cada quatre anys, ens fa empassar una constitució que consagra que el poble major governi els més petits. Unes lleis que fan que les ràdios i les televisions públiques d'un estat on parlen quatre llengües només emetin en la del poble que governa els altres i que s'aprofitin per fer propaganda només d'una determinada cultura. Si no, mirau què li va sortir de car a Sánchez Dragó entrevistar Raimon per LA DOS, diumenge passat va haver d'entrevistar Aznar com a compensació".
Què hi fan aquí, tan a disgust? (Avui, 23 de febrer de 1984). Manuel de Pedrolo.